Entrevista a Begoña Soto, membre del jurat de Participa Mèliés

Els curtmetratges que aspiren a guanyar algun dels premis de Participa Méliès hauran d’enfrontar-se a la valoració d’una de les veus amb més experiència en cinematografia del nostre país. Parlem de Begoña Soto, historiadora de cinema, exdirectora de la Filmoteca d’Andalusia i coordinadora del Màster i Doctorat en Estudis sobre Cinema Español (URJC) i de la Unió de Cineastes. Conversem amb Begoña per aprofundir en la transcendència històrica del cinema de Méliès i descobrir algunes coses curioses en comú entre l’autor francès i el cineasta espanyol Chomón. A més, Begoña ens explica quin és el veritable secret per rodar un bon curt, així que no et perdis l’entrevista perquè amaga algunes claus per guanyar el nostre concurs…

Quin és l’ingredient principal d’un curtmetratge mut memorable: la història, la fotografia, la música…? A quin element cal parar-li més atenció?

Crec que l’essencial sempre, mut o sonor, és la composició: és a dir, com es disposen les coses dins dels límits del plànol cinematogràfic. Com s’emmarca una realitat perquè passi a ser una imatge. A més, té importància la capacitat de sorprendre’ns i això pot sorgir de qualsevol dels elements visuals o sonors que es combinen en una peça audiovisual. En qualsevol cas, crec que les històries són el que menys m’interessa.

Vostè té una llarga trajectòria com a docent universitària i historiadora de cinema. Des de la seva perspectiva, com ha influït el cinema de trucatge de Mèliés en la història del llenguatge cinematogràfic i en la concepció del cinema com un art popular?

Méliès és fonamental perquè inaugura un concepte de realitzador cinematogràfic molt actual i que no té gaire a veure amb el propi de l’època en la qual ell va treballar al cinema. És un realitzador modern perquè controla tot el seu procés creatiu i productiu, és a dir, té un concepte d’autoria molt contemporani. El que era habitual en la seva època era que “l’autor” no existís, que només existís l’ofici d’operador de càmera. És en aquest sentit “d’autor” en el qual els trucs deixen de ser simples trucs per convertir-se en una eina expressiva, en un símbol que identifica la manera de fer i entendre el cinema de Méliès. A més, té el valor que el seu cinema, amb aquestes característiques, va arribar al gran públic, per la qual cosa és doblement contemporani, en aquest sentit crec que està molt prop d’un altre gran autor amb control total del procés creatiu i productiu i de gran èxit de públic: Charles Chaplin

El cinema mut espanyol

Vostè també està especialitzada en cinema mut espanyol. Com experta en el nostre cinema, quina és la seva valoració del llegat històric de Segon de Chomón, anomenat “el Méliès espanyol” en el panorama cinematogràfic nacional? Creu que els seus efectes visuals són comparables als trucs de Mèliés?

Tot i que no estic a favor de comparacions que no porten enlloc, sí que destacaria una semblança que gens té a veure amb els seus efectes visuals i sí amb la importància que per a tots dos va tenir la col·laboració directa amb dues dones de gran talent cinematogràfic. En el cas de Méliès, Jeanne d’Alcy, a la qual qualificar de simple actriu i de la seva dona segurament sigui molt injust, i, en el cas de Chomón, Julienne Mathieu, el treball de la qual va ser amb seguretat molt més que acolorir pel·lícules i acompanyar el seu marit.

Pel que fa als efectes especials, i tenint en compte els avenços en tecnologia digital, què és el que ens falta per veure? Què no s’ha inventat encara? I què li agradaria veure a vostè?

Crec que realment tot està inventat, que el major gaudiment que ens queda per veure és ressuscitar per a la pantalla gran els grans del cinema mut, però tal i com els hem de veure: amb música d’orquestra, els seus colors i la seva qualitat d’imatge. Crec que això és més nou a hores d’ara de segle que qualsevol efecte digital.

Quins consells li donaria al guanyador d’aquesta edició perquè pugui fer carrera al món del cinema?

Una cosa molt simple però que s’oblida amb molta facilitat: el meu consell és veure molt cinema. El cinema, com tot, no s’aprèn per intuïció. Cal veure’n molt per observar com els altres han creat i donat solucions al que es plantejaven.